|
POESÍA |
|
|
||
| Nascut
en el sí d'una familia dedicada a l'industria tèxtil, va estudiar Dret (1879-1884) i mes
tard va publicar poemes originals i traduccións al català de poemes alemanys, sobre tot
de Goethe, en diverses publicacions barcelonines de l'època, com "L'Avenç",
"Pel i Ploma"," Catalonia" i "Joventut", pasant a ser
secretari de Joan Mañé i Flaquer, director del "Diario de Barcelona". En 1894
va obtindre el seu primer premi en uns jocs florals amb la composició "La
sardana". L'any següent aparexia el seu primer volum poétic: "Poesies"
(1895), que contenia "La vaca cega" Després del seu segon premi en uns jocs florals amb "El mal caçador", va estrenar i publicar en 1898 la seva traducció de "Ifigenia" de Goethe. El descalabre colonial d'aquell any va repercutir profundament en la seva poesía ("Els tres cants de la geurra"), i el va portar a compartir la preocupació d'altres intel.lectuals de l'epoca. "Visions i cants" (1900) (que contenia el começament de l'extens poema de tema llegendari "El comte Arnau", amb visible reminiscencies del "Fausto" de Goethe) va significar la seva consagració definita com a poeta, i a la mort de Verdaguer, en 1902, fou considerat el seu principal hereu. En 1903 va ser escollit president de L'Ateneu liric en llengua catalana i president de l'Ateneu barceloní. L'any següent, al obtindre el seu tercer premi en uns jocs floralss, conquerí el titol de "Mestre en gai saber". Aquell any va publicar "Les disperses", amb poemes originals i traduccions de Goethe. La publicació en 1906, de set nous cants del "Comte Arnau", li va valer la concesió del premi Fastenrath de l'Academia Espanyola. El seu darrer llibre poetic va ser "Seqüencies" (1911) i postumament va publicar-se el seu drama "Nausica" (1913) |
Nacido en el seno de una familia dedicada a la industria
textil, estudió derecho (1879-1884) y luego publicó poemas originales y traducciones al
catalán de poetas alemanes, sobre todo de Goethe, en diversas publicaciones barcelonesas
de la época, como «L'Avenç», «Pèl i Ploma», «Catalònia» y «Joventut», pasando
a ser secretario de Joan Mañé i Flaquer, director del «Diario de Barcelona». En 1894
consiguió su primer premio en unos juegos florales con la composición «La sardana». Al
año siguiente aparecía su primer volumen poético: «Poesies» (1895), que contenía
«La vaca cega». Después de su segundo galardón de unos juegos florales con «El mal caçador», estrenó y publicó en 1898 su traducción de la «Ifigenia» de Goethe. El descalabro colonial de ese año repercutió hondamente en su poesía («Els tres cants de la guerra»), y lo llevó a compartir la preocupación de otros intelectuales de la época. «Visions i cants» (1900) (que contenía el comienzo del extenso poema de tema legendario «El comte Arnau», con visibles reminiscencias del Fausto de Goethe) significó su consagración definitiva como poeta, y a la muerte de Verdaguer, en 1902, fue considerado su principal heredero. En 1903 fue elegido presidente del Ateneo lírico en lengua catalana, en 1903 presidente del Ateneo barcelonés, y al año siguiente, al obtener su tercer triunfo en unos juegos florales, conquistó el título de «mestre en gai saber». Ese mismo año publicó «Les disperses», con poemas originales y traducciones de Goethe. La publicación, en 1906, de siete nuevos cantos de «El comte Arnau», le valió la concesión del premio Fastenrath de la Academia Española. Su último libro poético fue «Seqüències» (1911), y póstumamente se publicó su drama «Nausica» (1913). |
|
- Saps on és la fageda d'en Jordà ?
- Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
- trobaràs un indret verd i pregon
- com mai més n'hagis trobat al món:
- un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
- el verd de la fageda d'en Jordà.
- El caminant, quan entra en aquest lloc,
- comença a caminar-hi poc a poc;
- compta els seus passos en la gran quietud
- s'atura, i no sent res, i està perdut.
- Li agafa un dolç oblit de tot el món
- en el silenci d'aquell lloc pregon,
- i no pensa en sortir o hi pensa en va:
- és pres de la fageda d'en Jordà,
- presoner del silenci i la verdor.
- Oh companyia! Oh deslliurant presó!
- Topant de cap en una i altra soca,
- avançant d'esma pel camí de l'aigua,
- se'n ve la vaca tota sola. És cega.
- D'un cop de roc llançat amb massa traça,
- el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
- se li ha posat un tel: la vaca és cega.
- Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
- mes no amb el ferm posat d'altres vegades
- ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
- Ses companyes, pels cingles, per les comes,
- el silenci dels prats i en la ribera,
- fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
- l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
- Topa de morro en l'esmolada pica
- i recula afrontada... Però torna,
- i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
- Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
- al cel, enorme, l'embanyada testa
- amb un gran gesto tràgic; parpelleja
- damunt les mortes nines i se'n torna
- orfe de llum sota del sol que crema,
- vacil.lant pels camins inoblidables,
- brandant llànguidament la llarga cua.
tornar a iniciLA SARDANA
- La sardana és la dansa més bella
- de totes les danses que es fan i es desfan;
- és la mòbil magnífica anella
- que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
- Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la,
- ja volta altra volta a la dreta dubtant
- i se'n torna i retorna intranquil.la,
- com mal orientada l'agulla d'imant.
- Fixa's un punt i es detura com ella ...
- Del contrapunt arrencant-se novella,
- de nou va voltant.
- La sardana és la dansa més bella
- de totes les danses que es fan i es desfan.
tornar a inici
- Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
- que et parla en llengua - no castellana;
- parlo en la llengua - que m'ha donat
- la terra aspra:
- en'questa llengua - pocs t'han parlat;
- en l'altra, massa.
- T'han parlat massa - dels saguntins
- i dels que per la pàtria moren:
- les teves glòries - i els teus records,
- records i glòries - només de morts:
- has viscut trista.
- Jo vui parlar-te - molt altrament.
- Per quE vessar la sang inútil?
- Dins de les venes - vida és la sang,
- vida pels d'ara - i pels que vindran:
- vessada és morta.
- Massa pensaves - en ton honor
- i massa poc en el teu viure:
- tràgica duies - a morts els fills,
- te satisfeies - d'honres mortals,
- i eren tes festes - els funerals,
- oh trista Espanya!
- Jo he vist els barcos - marxar replens
- dels fills que duies - a que morissin:
- somrients marxaven - cap a l'atzar;
- i tu cantaves - vora del mar
- com una folla.
- On són els barcos? - On són els fills?
- Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
- tot ho perderes, - no tens ningú.
- Espanya, Espanya, - retorna en tu,
- arrenca el plor de mare!
- Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
- que el plô et torni feconda, alegre i viva;
- pensa en la vida que tens entorn:
- aixeca el front,
- somriu als set colors que hi ha en els núvols.
- On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
- No sents la meva veu atronadora?
- No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
- Has desaprès d'entendre an els teus fills?
- Adéu, Espanya!
- Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
- amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
- què més ens podeu dâ en una altra vida?
- Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
- i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
- que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
- Amb quins altres sentits me'l fareu veure
- aquest cel blau damunt de les muntanyes,
- i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
- Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
- i no voldré més cel que aquest cel blau.
- Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
- sinó al mateix que li dugué la mort,
- jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
- aturar tants moments de cada dia
- per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
- O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
- Mes llavores, la vida, què seria?
- Fóra l'ombra només del temps que passa,
- la il.lusió del lluny i de l'a prop,
- i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
- enganyador, perquè ja tot ho és tot?
- Tant se val! Aquest món, sia com sia,
- tan divers, tan extens, tan temporal;
- aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
- és ma pàtria, Senyor; i no podria
- ésser també una pàtria celestial?
- Home só i és humana ma mesura
- per tot quant puga creure i esperar:
- si ma fe i ma esperança aquí s'atura
- me'n fareu una culpa més enllà?
- Més enllà veig el cel i les estrelles,
- i encara allí voldria ésser-hi hom:
- si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
- si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
- per què aclucâ'ls cercant un altre com?
- Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
- Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
- Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
- Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
- I quan vinga aquella hora de temença
- en què s'acluquin aquests ulls humans,
- obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
- per contemplar la vostra faç immensa.
- Sia'm la mort una major naixença!
tornar a inici
- La ginesta altre vegada,
- la ginesta amb tanta olor,
- és la meva enamorada
- que ve al temps de la calor.
- Per a fer-li una abraçada
- he pujat dalt del serrat:
- de la primera besada
- m'ha deixat tot perfumat.
- Feia un vent que enarborava,
- feia un sol molt resplendent:
- la ginesta es regirava
- furiosa al sol rient.
- Jo la prenc per la cintura:
- la tisora va en renou
- desflorant tanta hermosura
- fins que el cor me n'ha dit prou.
- Amb un vimet que creixia
- innocent a vora seu
- he lligat la dolça aimia
- ben estreta en un pom breu.
- Quan l'he tinguda lligada
- m'he girat de cara al mar...
- M'he girat al mar de cara,
- que brillava com cristall;
- he aixecat el pom enlaire
- i he arrencat a córrer avall.